«Ara que véns», de Joan Fuster, per Inòpia

Ara que véns, primavera,
no t’estengues sobre mi:
nega’m la cançó lleugera,
la mà breu del gessamí;
passa, abandona’m ací,
com a un mort, com a una austera
pedra o a un arbre partit;
no esdevingues, primavera,
sang, sinó cendra, al meu pit,
que me’l vull suspès d’oblit!